A molts adolescents els atrau el món de la moda. Passarel·les, estudis fotogràfics, anuncis publicitaris, portades de revistes… D’alguna manera, tot això va associat a la idea d’un triomf relativament fàcil. Aparentment, només pel fet d’haver nascut guapa, una noia pot creure’s capaç d’accedir a la fama, als diners, al glamour… Convertir-se en l’objectiu dels paparazzi, en el centre d’atenció de tots els comentaris... Les seves aventures amoroses traspassaran fronteres, el seu estil marcarà tendències globals... Tot el món del luxe s’obrirà davant dels seus ulls. Fins i tot les models més conegudes són rebutjades en infinitat de càstings. Des dels inicis fins a la seva consagració han de fer cues interminables, passar milers d’hores d’espera, compartir habitacions petites, menjar entrepans, viatjar sense gairebé poder veure res del que els envolta, ser tractades com a simples “penja-robes”. A més, és clar, d’abandonar pel camí estudis, nòvios i amics, i en la majoria dels casos, per no arribar a res. I és que fins i tot després d’arribar a un cert nivell de vida la boral, la imatge sol·licitada de les models por canviar bruscament i quedar-se així sense feina. De la nit al dia. Tampoc podem oblidar que aquestes noies – que ara es recluten pràcticament amb només tretze anys – no reben gairebé cap formació laboral. Abans se les educava en la seva feina, se les ensenyava a desfilar, a situar-se davant les càmeres... Ara és l’experiència del dia a dia la que els ha de servir per aprendre tot això. Viuen soles, sense influència familiar, sense educadors... I envoltades per un món temptador ple de festes, d’alcohol i de drogues. A tot això, a més, cal afegir-hi el sacrifici físic que comporta haver de mantenir-se dins d’uns paràmetres més que exigents. Estar primes, pesar poc... No és estrany que, en les circumstancies esmentades, la anorèxia i la bulímia facin autèntics estralls. “90-60-90” pretén reflectir alguna cosa de tot això. Molt de tot això. Tant allò bo com allò dolent. Pretén obrir els ulls a molts adolescents somniadors. Per això entrarem en el món de la moda de la mà de la Mel i l’Àfrica, dues bones amigues de només 16 anys. L’Àfrica ha triat el camí que li ha semblat més fàcil. Sap que és guapa i vol explotar-ho. La Mel, la nostra protagonista, en canvi, més centrada i calmada que l’altra, ha triat aquest camí impulsada per la necessitat, per poder fer-se càrrec de la seva germana petita, ja que un tràgic accident s’ha emportat la seva mare, l’únic que els quedava. Amb elles, amb la seva mirada innocent i juvenil, viurem tot això. Amb elles aspirarem a fer realitat aquest somni social que és ser model. I amb elles també ens esforçarem per a fer-ho bé, per descobrir la part positiva, honesta i compromesa d’una bonica professió. Però amb elles també patirem les decepcions, els perills i els riscs que poden patir dues menors en un món infestat de taurons empresarials. “90-60-90”, però, és també una història d’amor. De molts amors. Però principalment de l’amor de la Mel i el seu fotògraf preferit, el Bruno, un home de quaranta anys i amb una filla de la mateixa edat que la seva amant. Un amor impossible, no acceptat per una societat hipòcrita, carregada de falsos moralismes. Un amor fantàstic i pur que els més corruptes s’esforçaran per a fer-lo semblar brut i interessat.